Que la vida viu

Aquells dies que els colors (es) tornen vius, ben vius. Aquells dies que el dia desperta clar, travessa núvols i tempestes mentre recorda que no fa tant que la boira i la foscor ho amarava tot: el paisatge, la casa i el cos. Aquells dies fa dies que duren, que la vida s’ha posat de cara. Ja hi era, ho sé. Sempre hi és.

La vida, sí, fa dies que l’escric, la crido, l’esmorzo, la canto, la nedo i l’abraço. La vida, sí, fa temps que l’estimo, la visc i la danso. I amb la mort a prop, l’amor endins i la pèrdua al cor somric sabent que hi soc, que hi ets, que hi som. Sabent que sí, que la vida viu.

El piano a casa, el mar a prop, la vida al centre

Escolto Mompou per callar la música
llegeixo silencis plens de paraules
teclejo pausada amb la ment dispersa
esmorzo quietud i tu cantes.

Escric paraula callada per explicar la dansa
cuino forats buits de mandra
empasso sorolls amb la boca oberta
danso quietud i tu m’atrapes.

Busco, espero, paro
sento, escolto i m’alço:
el piano a casa
el mar a prop
la vida al centre.

Et podria explicar una altra cosa

Et podria explicar una altra cosa, però ja fa dies que teclejo. I entre el soroll del syutwyasdarrrrrhz i el silenci que m’invento, imagino, recordo i dibuixo els colors que m’agraden quan camino pel món i per casa.

Et podria explicar una altra cosa, però ja fa dies que trampejo. Quan esmorzo al matí i mentre t’estimo en silenci, penso, canto, escric i callo totes les formes i olors que em fan més fàcil respirar pel món i per casa.

Et podria explicar una altra cosa, però fa dies que no em queixo. Si em llevo massa tard o em desperto massa d’hora, tasto, llepo i m’empasso somnis que em fan viure i m’hi quedo una estona, tant si soc pel món, com si dormo a casa.

I mentrestant, teclejo, teclejo, teclejo, teclejo, teclejo i teclejo

El viatge de la meva vida

Avui fa dies que viatjo.
A l’aeroport faig temps a l’espera i espero.
A l’avió faig llistes i penso vides que visc i deixo morir.
Aterro i passejo cases, coses i persones:
les ensumo, les danso i me les menjo.
Paeixo, em canso, paro i enyoro.
Començo, acabo, començo.
Transito, transito i transito.
Avui fa dies que viatjo.

Estiu, estiu, estiu

Desembolico embolics i torno a escoltar Antònia Font.
Faig caixes d’abrics, silencis i records.
Llenço i guardo.
Danso el cos, estenc la roba i planto flors.
Anhelo mar, menjo gaspatxo i gelat de llimona.
Embarasso l’ànima al sol.
Escric: he après a viure sense tu.
Ploro, ric, nedo i visc, amor.

Navego la nit

Aquí ens trobem de tant en tant, caminant quietes en aquesta nit estranya, quan la foscor apaga la llum i quasi la vida. Sé, ho sé, que el dia desperta i la vida viu, però ara, ja ho saps, tot el que sé es converteix en ombra. M’hi capbusso, navego entre cossos i paisatges foscos per saber que hi sóc, per recordar-m’ho. I no, no m’ho imagino. Ara només espero que la llum em vetlli per tornar a fer vida.

Aprenc a cosir la vida

Avui estreno màquina de cosir i sí, és difícil. O només m’ho sembla. Munto, desmunto, faig  i refaig. Passo el fil, enfilo, refilo i torno a enfilar. Res. De sobte, una mica. I res. Res que van sent punts i repunts a trossos. Faig, espero i refaig. I de cop, començo a cosir la vora de la cortina que endreça.  M’esvero i va i l’esvoro. Sí, torno a començar. Cuso, recuso, desespero, aprenc. Espero.  Trobo el fil, enfilo l’agulla, embasto els bocins i m’atreveixo a cosir-los. I amb temps, esforç, silenci, quietud i amor acabo donant-li forma. Així, més o menys, vaig enfilant la vida.

 

Transitar amb amor

Transitar el dia deu ser molt normal.
Transitar la vida deu ser el que ens toca fer i punt.
Ho faig, sí.
I en el trànsit aprenc a fer-ho amb amor.
M’és igual com soni, com et soni.
Tant se val si són temps de tristor, foscor i duresa.
La vida, en trànsit, no pot ser si no estimo.
Ho faig, sí.

Dansa aquàtica


Nedo per despertar el dia sense respirar dins l’aigua.
Llisco, rellisco, volto, revolto
tombarelles líquides, danses aquàtiques
i tot torna al mig, al centre.
Confirmo: aquí dins tot és més silenciós.
Crido: vida solitària, fecunda i plena,
aquí m’hi quedo una estona!