Els dies roden
la vida es mou
i així reubiquem
el cos, la veu i els mots
de traç i de paraula
de vida i de mort.

Emmudeixo per no dir res
mentre el sol escalfa el cos
els dies són més lents
i pren forma la vida
en aquest agost excels
de murs que cauen
amors que muden
i estiu de llum endins.

Són tan petites les coses grans
que a vegades s’escolen
i es fan invisibles

(…)

l’ocell canta
el sol s’enfila
l’aigua circula
l’aire respira
la llavor creix
la vida viu

(…)

Són tan senzilles les coses grans.

Tornen els silencis estranys
on no hi ha res més que vida
tornen els sorolls que embruten
i les paraules que criden.

Sona fora, ressona endins
estripa el cervell i remou els dits
en una cadència flonja
i amb un regust amarg.

M’aturo, descanso, respiro
els silencis es fan calma
les paraules prenen lloc
i l’espera no és tan llarga.

 

Ensumo el sol per la finestra
dia llarg i casa calenta
emmudeixo sense dir res
deixo espai al silenci
i crido ben fort sense que em sentis.

Quan ja hi és i et troba
l’amor, la casa, la vida!
Quan ja hi soc i em trobo
el cos, l’ànima, la vida!

Escolto el soroll per la finestra
nit curta i llit sencer
m’entumeixo sense somniar res
deixo espai al silenci
i callo ben endins sense que ho notis.

Descobreixo la nota més alta
i provo de tocar-la, de cantar-la, de tastar-la i emmudeixo.
A partir d’aquí ja no sé què dir i callo.
Així entomo avui el silenci del que no sé,
del que encara no puc dir ni parlar.
A vegades, penso, el silenci vol espai.

Aquells dies que els colors (es) tornen vius, ben vius. Aquells dies que el dia desperta clar, travessa núvols i tempestes mentre recorda que no fa tant que la boira i la foscor ho amarava tot: el paisatge, la casa i el cos. Aquells dies fa dies que duren, que la vida s’ha posat de cara. Ja hi era, ho sé. Sempre hi és.

La vida, sí, fa dies que l’escric, la crido, l’esmorzo, la canto, la nedo i l’abraço. La vida, sí, fa temps que l’estimo, la visc i la danso. I amb la mort a prop, l’amor endins i la pèrdua al cor somric sabent que hi soc, que hi ets, que hi som. Sabent que sí, que la vida viu.

Quan l’onada és tan forta
que els blaus són tan blaus
que es confonen.

Llavors nedo, et nedo, nedem.

Res, només una estona.
Res, potser tota una vida.

Escolto Mompou per callar la música
llegeixo silencis plens de paraules
teclejo pausada amb la ment dispersa
esmorzo quietud i tu cantes.

Escric paraula callada per explicar la dansa
cuino forats buits de mandra
empasso sorolls amb la boca oberta
danso quietud i tu m’atrapes.

Busco, espero, paro
sento, escolto i m’alço:
el piano a casa
el mar a prop
la vida al centre.