El camí de cada dia

 

El camí és llarg i el camino cada dia.
Avui és dijous, demà divendres, demà passat dissabte i després, diumenge. Em llevo, esmorzo, transito el dia i me’n vaig a dormir. Surt el sol, els ocells piulen, la tramuntana s’enfila, fa calor, cau la llum i els estels es deixen veure. A mig camí, el gat m’acarona, em fas una abraçada i preparo el dinar. Escric, canto, ballo, dormo, m’enfado, m’espanto i torno a ballar. El camí és llarg i sí, el camino cada dia.

Crido en silenci

El cafè amb llet té gust de cafè amb llet i punt.
Miro endins per poder mirar cap algun lloc
i a estones em trobo i m’hi trobo bé.
I per fora criden: connectaaaaaaa‘t!!!!
Ho faig i faig ioga, pilates, canto,
cuino, cuso i descuso coses.
Em perdo per les xarxes i no m’imagino res, no puc.
Si no ho fas, no hi ets avui!!!! Connectaaaaaaa‘t!!!!
No cridis!! Crido en silenci.
Saps? Miro cap endins i m’hi quedo una estona.
S’hi està bé aquí, sí.
I no faig res.
El cafè amb llet té gust de cafè amb llet i punt.

A trossos i bocins 

Mirar-me les penes, deixar-les anar.
Saber, entendre i celebrar
que el dol i la festa van de la mà.
Viure l’estranyesa per entendre el món.
Escriure, explicar i pair que res no és a gust de tothom.
No, jo ara no ho sé dir més clar i sorollós.
Ho faig així, a trossos.
Bocins que tu entens i tu no.
Diumenge, sí.
Dilluns, no ho sé.
I la vida va sent aquest va i ve.

De casa buida i pantalla plena

Ahir que em miraves de ben a prop
i quasi ni et veig.
Avui, que et trobo a la pantalla
m’imagino aquesta vida que m’expliques
de colors, paisatges i somriures perfectes.
Miro, remiro
passejo, remeno, m’emborratxo
i penso que en sé una mica més de tu i de tot.
Tanco els ulls.
De cop, m’espanto
de l’estranyesa i la solitud
de casa buida i pantalla plena.

I ho apago tot.

Ara passes, em mires, et veig
i m’hi quedo una estona
a casa i en silenci.
Una casa de vida imperfecta,
sense fotos, sense missatges, sense pantalles
plena de vida, olor de cafè
i sorolls que van i vénen.

Salto i alço el vol

Faig un salt tan gran
que no té final
començo i no acabo
i fa por quan soc a dalt.

Plano, volo, albiro
tot és més clar
és fàcil no pensar i decidir
i sí, també fa por tornar a baixar.

No m’hi quedo, ja ho saps
mentre espero, m’esperes
a terra, a peu dret
sabent que el vol ja està alçat
i recordant-me que no sempre cal volar tan alt.