Els silencis estranys

Tornen els silencis estranys
on no hi ha res més que vida
tornen els sorolls que embruten
i les paraules que criden.

Sona fora, ressona endins
estripa el cervell i remou els dits
en una cadència flonja
i amb un regust amarg.

M’aturo, descanso, respiro
els silencis es fan calma
les paraules prenen lloc
i l’espera no és tan llarga.

Crido fort i callo endins

 

Ensumo el sol per la finestra
dia llarg i casa calenta
emmudeixo sense dir res
deixo espai al silenci
i crido ben fort sense que em sentis.

Quan ja hi és i et troba
l’amor, la casa, la vida!
Quan ja hi soc i em trobo
el cos, l’ànima, la vida!

Escolto el soroll per la finestra
nit curta i llit sencer
m’entumeixo sense somniar res
deixo espai al silenci
i callo ben endins sense que ho notis.

Que la vida viu

Aquells dies que els colors (es) tornen vius, ben vius. Aquells dies que el dia desperta clar, travessa núvols i tempestes mentre recorda que no fa tant que la boira i la foscor ho amarava tot: el paisatge, la casa i el cos. Aquells dies fa dies que duren, que la vida s’ha posat de cara. Ja hi era, ho sé. Sempre hi és.

La vida, sí, fa dies que l’escric, la crido, l’esmorzo, la canto, la nedo i l’abraço. La vida, sí, fa temps que l’estimo, la visc i la danso. I amb la mort a prop, l’amor endins i la pèrdua al cor somric sabent que hi soc, que hi ets, que hi som. Sabent que sí, que la vida viu.